Malament, com sempre

Joan Ribó
Membre de Projecte Obert

Levante-EMV, 22 - Julio - 2009

Sense conèixer amb detall i exactitud els números finals del finançament autonòmic, tot sembla indicar que el resultat final del nou model de finançament no va a deixar precisament al País Valencià en bona posició, almenys relativa, respecte a la resta de CC AA que, tot sembla indicar, van a percebre quantitats prou més substancioses que les nostres. Fins ara estàvem en el furgó de cua del finançament junt amb Catalunya i les Illes Balears. L´alegria manifestada pels governs d´aquestes dues CC AA germanes i veïnes contrasta amb el descontent dels nostres governants i ens permet preveure que ens anem a quedar sols en aquest furgó de cua.

¿Quins són els motius per a negociar el nou model de finançament? Fonamentalment dos: En primer lloc finançar els serveis bàsics transferits ja fa anys que desenvolupen les CC AA (educació, sanitat etc.) i que es troben amb forts dèficits que exigeixen majors recursos per a millorar-los i adaptar-los als augments de població que han tingut moltes CC AA com és el cas del País Valencià.

En segon lloc, calia donar resposta als nous Estatuts d´Autonomia de Catalunya i Andalusia, lleis orgàniques d´obligat compliment, que estableixen uns sistemes i requisits de finançament determinats per aquestes Comunitats.

La primera reflexió que sens dubte ens hauríem de fer és per quin motiu no ha aparegut mai el nou Estatut d´Autonomia del nostre País a escena com ho han fet permanentment els de Catalunya o Andalusia. La resposta segurament tots la intuïm: El nou Estatut d´Autonomia valencià va néixer incapaç de provocar, motivar o forçar cap negociació de caràcter financer amb Madrid. Per un motiu senzill, a la vegada que trist: Ningú, en el PP o en el PSPV que aprovaren l´Estatut, es va plantejar un mínim caràcter reivindicatiu en el tema financer. Com si el tema no importara o com si no s´atreviren a plantar cara als seus amos de Madrid. Segur que foren les dues coses a la vegada: Ni els importava massa, ni s´atrevien, ni tenien força per a presentar una actitud ferma davant els seus caps de partit a nivell estatal. Segurament ara es pot entendre millor perquè alguns diputats (els d´Esquerra Unida, els Verds) diguérem no a un Estatut que en coses tant importants i fonamentals com el finançament no aportava quasi res de nou.

Sense Estatut com a base de reivindicació poc hi havia que esperar de la tàctica negociadora del govern valencià que comença reivindicant 400 milions d´euros addicionals per acabar fa uns dies demanant-ne 2.400 milions. És a dir: A mesura que es veuen les reivindicacions de les altres CC AA es van augmentant les pròpies com si d´una subhasta a l´alça es tractara. Si a això li afegim l´aïllament malaltís del govern valencià davant els governs autonòmics amb major capacitat negociadora (sembla suïcida l´actitud del Sr. Camps de només voler-se reunir amb el seu company de Múrcia) i la gran feblesa d´un govern que la seua gran feina és defensar-se davant els tribunals pels seus assumptes de trajes als que no han aconseguit trobar factura. El resultat final, malgrat ser previssible, és decebedor i desastrós per al nostre País.

Malauradament, el mal finançament de la nostra Comunitat no és un problema nou. S´ha anat tornant un problema crònic de la nostra autonomia. Es va fer una mala negociació de les transferències valorant a la baixa els serveis transferits en temps del President Lerma. D´altra banda, mai es tingué la força de demanar i reivindicar un deute històric per la manca de qualitat dels serveis estatals respecte a altres CC AA més avançades com saberen fer Andalusia o Extremadura.

Vingueren després els models de finançament aprovats sota el govern estatal del PP. I cal recordar que en el quinquenni 1997-2001 el finançament del País Valencià és clarament inferior al de les CC AA amb similars competències transferides (fonamentalment sanitàries). Hi ha estudis d´aquells temps que palesen que estàvem en la cua de finançament per càpita d´aquestes Comunitats (Andalusia, Catalunya País Valencià i Canàries).

Quan s´obre el debat sobre el nou finançament per a 2002 el President de la Generalitat, Eduardo Zaplana, mantingué una actitud prou activa i aparentment reivindicativa sobre el finançament que el dugué fins i tot a escriure un llibre sobre el tema. Recorde quan en estiu de 2001 se´ns presentà en les Corts Valencianes l´acord de finançament promogut pel govern Aznar. Es va presentar de forma triomfalista. Semblava que anaven a lligar els gossos amb llonganisses de la meravella d´acord aconseguit. També recorde com se´ns acusà d´agoreros quan desmuntarem amb dades el triomfalisme i la insuficiència financera per al nostre País.
Després vingueren les dades reals d´aquell acord que ens vengueren a bombo i plateret confirmant els nostres càlculs i temors. Unes dades reals que ens deixaven, una vegada més en la cua de finançament per càpita de totes les Comunitats Autònomes d´Espanya. Si amb tant de bombo ens passà el que ens ha passat amb el model de 2002, no puc deixar de posar-me a tremolar quan pense el que ens passarà amb el nou model.

Potser valdria la pena que algú algun dia es prenguera en serio els temes seriosos de la nostra Comunitat! Potser algun dia haurem de posar-nos tots els valencians d´acord, tots els partits d´acord, per a defensar i aconseguir un finançament adequat per al nostre País. De veritat. No es per a malgastar-ho ni en eventos ni en trajes. És per a pagar l´ensenyament dels nostres xiquets, la sanitat per als nostres malalts, l´atenció a les nostres persones majors i dependents...