VIDES EXEMPLARS

Ramon Cardona

Levante-EMV, 19-XI-2008

Cada societat, cada època, construeix una representació de les seues aspiracions, crea un ideal de persona, una imatge arquetípica per mostrar-se com desitjaria ser. Els valors que es volen transmetre es mostren mitjançant uns ídols, uns herois investits del bo i millor de cada cultura, de cada grup. Són els models a seguir, les actituds a imitar, les vides exemplars.

Darrerament hem pogut saber quin és l'ideal personal per al PP, el partit que ens governa al País Valencià i és alternativa de poder a l'estat. El seu president, el senyor Rajoy, va dir explícitament que el Senyor Fabra era un polític exemplar, Ricardo Costa, Secretari General del PP valencià, considera exemplar l'actitud de l'exalcalde de Vila-real, Manolo Vilanova, ja condemnat definitivament a totes les instàncies judicials. El vicealcalde de Castelló lloa com exemple de transparència i participació la tramitació del PAI dels Mestrets, sentenciat com il·legal pel Tribunal Superior de Justícia. I l'exemplaritat va de boca en boca de tots els dirigents del partit conservador, tirant-se floretes i presentant-se mútuament com a models de comportament per a tots els ciutadans.

Davant del contrasentit evident entre allò que sabem d'aquestes persones i l'exemplaritat que s'autoregalen seria fàcil pensar que tot forma part del llenguatge buit dels polítics (d'alguns polítics), que només són intents de colar-nos una realitat inexistent, que són una pura cortina de fum per confondre la gent.

Però no hem de caure en eixa tentació. El senyor Rajoy, el senyor Camps, el senyor Fabra, el senyor Costa o el senyor Rambla ho diuen seriosament: Animen a cada ciutadà a esforçar-se per ser com aquestes persones, que contagien al seu voltant el seu tarannà modèlic, la seua idiosincràsia excelsa.

Només cal vore l'entorn de l'exemple més exemplar: el President de la Diputació i president del PP a Castelló, el senyor Fabra. Apareix flanquejat als plens de la Diputació per dos personatges riallers i satisfets. Tots dos, imitant el seu cap, tenen la seua carrera judicial, el seu camí de perfecció. El senyor Martínez -aquell a qui li regalen finques com a vosté una corbata- per eixos negociets de tu ven al meu preu, jo ho requalifique, ells ho venen, nosaltres (no. Tu, no) ens enriquim , ... l'altre, el senyor Aparici, va ser condemnat per distraure genere que no era seu. La família --la nuclear, la de veres- bé, gràcies. Compartint algunes imputacions i, en principi, investigada. El nebot policia, escorta d'aquest model de virtuts, ha estat detingut en una important operació contra el tràfic de drogues. A la senyora Pallardó diputada provincial, se li encomana també aquesta febrada i duplicava els kilòmetres de viatges que no podia cobrar perquè els feia amb un cotxe oficial que no li corresponia. Qui fa el que pot no està obligat a més. I podríem continuar amb xòfers, ex-amics, companys de militància, ...

Tot el PP el pren com a model incomparable en tots els aspectes: "Ací no dimiteix ni déu" usant el simpàtic llenguatge popular que el mateix Fabra posa d'exemple als xiquets i xiquetes dient fill de puta a l'adversari polític. Qui no pensa com ells es menyspreat fins i humiliat, seguint l'estil d'aquest president que tota la gent pot admirar per la tele. Ací hi ha càrrecs de lliure designació a cabassades --els paguen els ciutadans-, i l'amiguisme i el nepotisme envaeixen tots els àmbits de l'administració. El darrer cas conegut, la creació d'un lloc de treball ad hoc per al fill del senyor Font de Mora, el Conseller que diu que són pioners i que totes les comunitats copiaran la seua bajanada d'impartir Educació per la Ciutadania en Anglès a un alumnat que no l'entén i sense el professorat adient.

Per remat, també van considerar exemplar el darrer congrés del PP. No pot ser d'una altra manera: han decidit que ja no cal prendre cap mesura ni assumir cap responsabilitat quan algú del PP és deshonest, ni quan pillen in fraganti a un militant del PP, ni quan a algun afiliat del PP l'incriminen indicis ben clars, ni quan s'enriqueix de manera inexplicable algú del PP, ni quan un càrrec del PP siga formalment imputat. Només quan (improbablement) un membre del PP siga (injustament?) condemnat ("el pueblo me quiere"), potser que alguna mesura prenga el PP ("las urnas me exculpan"). Quina condemna li cal al PP per actuar? El llistó l'ha fixat el mateix Fabra. Segons ell, l'ex-alcalde de Vila-real, president del PP al seu poble, no hauria de deixar de manar, perquè encara pot recórrer a algun tribunal europeu. És fa difícil, en democràcia, trobar un exemple més clar d'exculpació preventiva de tot un col·lectiu, però ho fan per bé: el PP no vol posar cap límit a la millor i més perfecta imitació de tots aquests exemplars.

I la ciutadania? No és difícil trobar moltes persones imperfectes, que no poden seguir aquest camí tan ben marcat, valorat i pagat, però que els agradaria. No és cert que hi ha tot un allau de gent delerosa de poder pujar al carro? No fan allò que poden per semblar-se a aquests exemples vitals?

Amb tant vida exemplar, ja podem posar-nos a tremolar.

Quina societat estan construint? A què estan jugant? Quant costarà en diners? Quant en valors? Quanta dignitat es perdrà pel camí?